Llegir en veu alta

A comunicació oral, escrita i digital, la Rosa Soler ens va manar preparar una lectura, d'un text o llibre qualsevol, havíem de preparar-la a casa i llegir-la avui dimarts a l'aula, davant dels companys.

Les premisses eren las d'aplicar les consignes que se'ns havien transmès a través del llibre llegit anteriorment "com parlar bé en públic"

El meu text escollit, tal i com ens va recomanar la Rosa, ha estat amb un rerefons sentimental, és a dir, que m'agradés el que es parlava, que tingués un significat per a mi per tal de llegir-lo més amb el cor que no pas amb la boca i d'aquesta manera fer una bona lectura.

"Era una nit qualsevol, una nit anònima, un dimecres a quarts de deu, d'un vespre d'ara fa quatre anys.
Al Ramon li havia tocat un dia duret, amb clients pesats, embussos de trànsit i, per acabar-ho d'adobar, amb una multa que va fer d'amarga cirereta del pastís.
Feia dies que no s'asseia al seu taxi una famella realment vistosa, d'aquelles que només en veure-les, a primer cop d'ull, se't paralitza el cos i l'enteniment.
Però aquella nit, pujant el carrer d'Aribau -a l'alçada de Sant Eusebi-, va produir-se el miracle tan llargament desitjat.
Ella, és ella! -va exclamar interiorment el taxista-.
Tenia l'absoluta convicció que era la noia més bonica del món.
Tot i que això dels gustos sempre és molt relatiu i terriblement subjectiu, estava cartesianament segur que aquell exemplar femení constituïa, a totes llums, un paradigma de bellesa digne de taxidermistes i de científics.
Va pujar al vehicle amb una lleugeresa gairebé immaterial i va dir-li on volia anar xiuxiuejant.
S'acariciava els seus daurats cabells amb la subtilesa d'un àngel, mirava per la finestra amb un posat escultural, creant, en cada moviment, en cada gest, un instant etern, irrepetible.
El Ramon seguia conduint, però no podia de cap de les maneres concentrar-se en la resta de cotxes, ni en els semàfors, ni en la gent que anava i venia sense aturall.
S'anava dient per dins si deixes de mirar-la un sol segon senyal que t'has tornat boig!
I seguia, amb mil·limètrica atenció, cada imperceptible imatge d'ella a través del seu mirallet còmplice.
I és que, de fet, no va acabar succeint absolutament res, però ell se sentia l'home més afortunat del món. Perquè l'atzar li havia regalat la possibilitat d'estar sol, en estricta intimitat, amb la dona més deliciosa i fascinant que, fins aquell dia, només havia viscut dins dels seus somnis.
Passaven carrers, creuaven vianants, sonava música a la ràdio, entrava una suau brisa per la finestra, sonava el motor...
Però cap de totes aquelles presències semblaven importar-li el més mínim.
Quan va arribar el final del trajecte, la deessa va pagar la carrera, va regalar-li un furtiu somriure i va desaparèixer per sempre més rere una cantonada fosca, absurda i cruel.
No va arribar a parlar ni un sol segon, en cap moment. Perquè, de fet, va ser ell qui no va gosar fer-ho.
Encara avui, de tant en tant, se'n recorda i ho comenta amb els col·legues. Potser sí que si li hauria donat conversa, si hagués fet el primer pas...

HISTÒRIES DEL TAXI de David Escamilla "La noia més bonica del món" "

Al acabar la lectura, la Rosa no em va fer cap comentari al respecte, degut suposo a, que vaig ser un dels primers i a cap ens va fer comentari al respecte, no va ser cap a la meitat que va començar a corregir.

Jo, personalment, comparant amb el que la Rosa anava comentat, vaig auto-analitzar-me;

- El to de veu va ser l'adequat, tothom es va assabentar del que estava llegint.

- No vaig apartar els ulls del llibre, per tant, d'aquí podem extreure dues coses. La primera, que vaig llegir una mica ràpid, ja que no em donava temps d'apartar els ulls del text i mirar als meus companys. I segona, que no feia les pauses adients en les comes i els punts, hauria d'haver-me aturat més temps per tal de que la gent assimilés el text que estava narrant.

- La postura que vaig agafar va ser la correcta, d'en peus, sense estar recolzat en cap lloc, amb el llibre separat de la cara, per tal de que em veiessin el rostre.

- En cap moment em va tremolar la veu, per tant, crec que vaig controlar els nervis.

En definitiva un bon exercici, com tots els que estem realitzant a la classe de comunicació, per tal d'aprendre i millorar di a dia la nostre parla en públic.